Un segle de vida de Montserrat Abelló. Fins l’últim dia, amb noranta sis anys, va escriure poesia i sobre les seves vivències, i va preparar aquest llibre que va deixar gairebé enllestit.
Els territoris de la infantesa: Tarragona, on va néixer prop d’un mar «més blau que en cap altre indret». Cadis. Londres, on aprèn a llegir, en anglès. Cartagena. Una joventut republicana, entusiasta, a Barcelona. El seu camí d’exili, el 1939, amb vint-i-un anys, acompanyant el seu pare de França al Londres dels inicis de la Guerra Mundial i, un any més tard, a Xile. La construcció d’una família. La necessitat d’escriure, que ja covava de feia anys, de descobrir i afirmar la seva identitat, que de cop es manifesta amb força davant l’adversitat més íntima.
El retorn a Catalunya, el 1960, i la confrontació amb un nou exili interior. El primer llibre, Vida diària, amb una veu poètica pròpia, lluny dels cànons. Els treballs i els dies com a mare, àvia molt jove, professora d’anglès i traductora. La continuïtat en l’escriptura poètica i la seva eclosió a l’escalf del moviment feminista i de l’afirmació de la llibertat individual i col·lectiva que viu el país.
Amb més de seixanta anys, torna a publicar i, sobre aquests sòlids fonaments, construeix, llibre rere llibre, la seva obra poètica, i, amb les seves traduccions de dones poetes en llengua anglesa, enriqueix la tradició literària catalana.
Participa activament en la vida social i literària, i encomana entusiasme a les noves fornades de poetes i d’activistes, de lectores i de lectors. Sempre al costat de la causa de les dones i de la llibertat, de la llengua catalana i de la independència de Catalunya. Fins el seu últim dia, el 9 de setembre de 2014, i molt més enllà, amb la seva poesia i amb aquest llibre que, a través dels seus records, recupera el fil conductor de la seva existència.
Els territoris de la infantesa: Tarragona, on va néixer prop d’un mar «més blau que en cap altre indret». Cadis. Londres, on aprèn a llegir, en anglès. Cartagena. Una joventut republicana, entusiasta, a Barcelona. El seu camí d’exili, el 1939, amb vint-i-un anys, acompanyant el seu pare de França al Londres dels inicis de la Guerra Mundial i, un any més tard, a Xile. La construcció d’una família. La necessitat d’escriure, que ja covava de feia anys, de descobrir i afirmar la seva identitat, que de cop es manifesta amb força davant l’adversitat més íntima.
El retorn a Catalunya, el 1960, i la confrontació amb un nou exili interior. El primer llibre, Vida diària, amb una veu poètica pròpia, lluny dels cànons. Els treballs i els dies com a mare, àvia molt jove, professora d’anglès i traductora. La continuïtat en l’escriptura poètica i la seva eclosió a l’escalf del moviment feminista i de l’afirmació de la llibertat individual i col·lectiva que viu el país.
Amb més de seixanta anys, torna a publicar i, sobre aquests sòlids fonaments, construeix, llibre rere llibre, la seva obra poètica, i, amb les seves traduccions de dones poetes en llengua anglesa, enriqueix la tradició literària catalana.
Participa activament en la vida social i literària, i encomana entusiasme a les noves fornades de poetes i d’activistes, de lectores i de lectors. Sempre al costat de la causa de les dones i de la llibertat, de la llengua catalana i de la independència de Catalunya. Fins el seu últim dia, el 9 de setembre de 2014, i molt més enllà, amb la seva poesia i amb aquest llibre que, a través dels seus records, recupera el fil conductor de la seva existència.
