La sala que es converteix en un camp de futbol, el cossi d’aram, la hipocondria, fer-se el mort, els avis, els viatges del pare, la cuina de la mare, una visita al Mas Pla, l’escalèxtric i els màdelmans, els soldats retallables, els veïns, els amics. Cada petit detall crea un univers.
Hi ha un «reduït recinte» on tot és present i on el passat es fa de nou habitable perquè alguna cosa dels que ja no hi són és molt a prop. Aquest és un viatge al recinte familiar, a l’espai íntim de Josep M. Fonalleras, a la seva infantesa gironina: una excursió que rememora jocs, aventures,menjars i olors, amb una construcció literària feta d’impressions. L’intent d’atrapar l’instant en una novel·la breu, el relat d’unes vivències on el temps s’atura i esdevé fotografia.
«Ens rep amb un batí d’estar per casa i unes sabatilles. Seiem sota la volta de la llar de foc, que és l’únic lloc de la sala on hi ha una mica d’escalfor, en una taula rodona, i la mare li explica tot això de la mainadera, que la meva àvia, que no sabia ni llegir ni escriure, treballava en un hotel de Calella i vigilava els nens Pla, i el meu pare diu que el seu fill diu que vol ser escriptor. Aleshores, en Pla em recomana que no m’hi dediqui, “perquè es morirà de gana”, i jo no sé gaire què dir.»
Hi ha un «reduït recinte» on tot és present i on el passat es fa de nou habitable perquè alguna cosa dels que ja no hi són és molt a prop. Aquest és un viatge al recinte familiar, a l’espai íntim de Josep M. Fonalleras, a la seva infantesa gironina: una excursió que rememora jocs, aventures,menjars i olors, amb una construcció literària feta d’impressions. L’intent d’atrapar l’instant en una novel·la breu, el relat d’unes vivències on el temps s’atura i esdevé fotografia.
«Ens rep amb un batí d’estar per casa i unes sabatilles. Seiem sota la volta de la llar de foc, que és l’únic lloc de la sala on hi ha una mica d’escalfor, en una taula rodona, i la mare li explica tot això de la mainadera, que la meva àvia, que no sabia ni llegir ni escriure, treballava en un hotel de Calella i vigilava els nens Pla, i el meu pare diu que el seu fill diu que vol ser escriptor. Aleshores, en Pla em recomana que no m’hi dediqui, “perquè es morirà de gana”, i jo no sé gaire què dir.»
