Durant els anys vint Barcelona és Xauxa: les dones fumen i porten cotxe, els cafès tenen orquestra i als teatres s’hi fa striptease, boxa i circ.
Joan Viladomat, amb el bigoti conspicu i l’armilla descordada, posa en solfa el vici, del bracet de Garzo, Misterio, Amichatis, els Santpere, també els poetes de l’Espanya negra. Ensinistra cançonetistes a l’acadèmia, ven cuplets per un ou ferrat i toca el piano amb una americana llampant. Es mofa del catalanisme i el feminisme, dels transsexuals i els cubistes. El músic, fill d’un barber de Saldes establert a Manlleu, i germà gran de l’escultor Josep Viladomat, porta sotana els anys de seminari. Del bressol tèxtil, prop del Ter, el seu «Fumando espero» aviat arriba a les ribes del Plata.
Joan Viladomat, amb el bigoti conspicu i l’armilla descordada, posa en solfa el vici, del bracet de Garzo, Misterio, Amichatis, els Santpere, també els poetes de l’Espanya negra. Ensinistra cançonetistes a l’acadèmia, ven cuplets per un ou ferrat i toca el piano amb una americana llampant. Es mofa del catalanisme i el feminisme, dels transsexuals i els cubistes. El músic, fill d’un barber de Saldes establert a Manlleu, i germà gran de l’escultor Josep Viladomat, porta sotana els anys de seminari. Del bressol tèxtil, prop del Ter, el seu «Fumando espero» aviat arriba a les ribes del Plata.
