Aquestes darreres dècades els consumidors occidentals tenim motius per a estar contents. Ens podem canviar de roba cada dia de la setmana perquè el preu d'uns pantalons a Zara és irrisori, o bé redissenyar cada any «la república independent de casa nostra», perquè les prestatgeries i els sofàs d'Ikea tenen uns preus que semblen de broma. És el «miracle» de la globalització, del qual podem gaudir els consumidors i les marques. Dissortadament, tot plegat té uns quants efectes col·laterals no desitjats —com sol passar amb les gangues— i resulta que allò què aparentment és barat ens acaba sortint, col·lectivament, una mica car. Amb la lògica productiva i econòmica d'aquest sistema, ens anem quedant sense feina o amb feines cada vegada més precàries. Ens han flexibilitzat. Els productes abundants i barats —no tan sols aquests— reforcen la tendència de les nostres indústries a desplaçar-se cap a llocs ignots per produir amb costos més baixos. Són indrets on viu molt gent pobra per a qui un salari de misèria és una benedicció. A més, es deixen d'ingressar impostos, es destrueix el comerç i es tanquen una quantitat significativa de fàbriques i de petis negocis. Correm en una cursa de mínims que no és sinó una trampa de pobresa. Dels productes low cost, en neixen societats low cost.
Este sitio es seguro
Usted está en un sitio seguro, habilitado para SSL. Todas nuestras fuentes son constantemente verificadas.
