Les Alegres Comares De Windsor

PER COMENÇAR Amics, gent catalana, jo us diré com la senyora Page: «Anèusen a casa, a riure d’aquesta alegra historia, davant d’una bona fogarada». Aquesta comedia memorable us serà comportívola y agradosa perque es noblement casolana. Belles burgeses, honorables marits, aquesta comedia fomenta les besades conjugals y fa grotesca la temptació. El vici té sempre alguna cosa de Falstaff. La virtut, quan es ben sana, es àgil, desperta y joconda. LES ALEGRES COMARES són una llohança de la castedat, però de la castedat alegra, o siga ab una arma més per batre la concupiscencia: la rialla. Jo’m penso que LES ALEGRES COMARES són avui d’una actualitat especial (a més a més de la llur perenne actualitat artística). Hi ha avui, a Catalunya, qui predica el vici com a refinament, la sensualitat com a vida alliberada. Se predica un Renaixament que esdevindría per un cami tot cerebral, y a consequencia d’una idolatría forçada de la bellesa exterior. Se vol posar don Joan a la moda, En aquest punt, serà bò que ens recordem del Falstaff. Perxò he traduit ab veritable joia aquesta facecia contra l’impuresa. La senyora Ford y la senyora Page -que són, me sembla, una mica catalanes,- riuen ab un admirable entrenament, del dimoni luxuriós, golut, diforme, interessat y matucer. El dimoni de la luxuria entre tots els esperits caiguts es el més abominable, perque ni tant sols es prim, encara que molts no sen adonguin fins després