«D’allà no me’n vaig emportar res de bo. Només un trauma etern que no me’l treurà ningú, un pòsit negatiu que et queda per sempre.»
Una investigació esfereïdora que destapa uns fets ocults i silenciats durant dècades: els abusos sexuals, els maltractaments físics i psíquics, l’explotació laboral i les pràctiques mèdiques dubtoses que van patir milers de nens als internats religiosos i de l’Estat durant el franquisme i fins ben entrada la democràcia.
Un exercici de periodisme de primer ordre, que dóna veu a víctimes i testimonis i denuncia amb noms i cognoms la suposada superioritat moral al servei de les més baixes passions.
Montse Armengou i Ricard Belis, amb l’orgull del periodisme compromès com a bandera, volen oferir als damnificats la reparació que no els donen les institucions i facilitar que se sàpiga què va passar en aquells internats, amb aquesta infantesa tan injustament tractada.
«Em costa confiar en la gent que m’aprecia i no sé deixar-me estimar. Suposo que em vaig construir una cuirassa per sobreviure en aquell món. Allà nosaltres no érem res, la morralla de la societat: fills del pecat, pares a la presó, nens abandonats... Ningú responia per nosaltres i els nostres destins els marcava amb impunitat total un sistema feixista tocat per la mà de Déu.»
Una investigació esfereïdora que destapa uns fets ocults i silenciats durant dècades: els abusos sexuals, els maltractaments físics i psíquics, l’explotació laboral i les pràctiques mèdiques dubtoses que van patir milers de nens als internats religiosos i de l’Estat durant el franquisme i fins ben entrada la democràcia.
Un exercici de periodisme de primer ordre, que dóna veu a víctimes i testimonis i denuncia amb noms i cognoms la suposada superioritat moral al servei de les més baixes passions.
Montse Armengou i Ricard Belis, amb l’orgull del periodisme compromès com a bandera, volen oferir als damnificats la reparació que no els donen les institucions i facilitar que se sàpiga què va passar en aquells internats, amb aquesta infantesa tan injustament tractada.
«Em costa confiar en la gent que m’aprecia i no sé deixar-me estimar. Suposo que em vaig construir una cuirassa per sobreviure en aquell món. Allà nosaltres no érem res, la morralla de la societat: fills del pecat, pares a la presó, nens abandonats... Ningú responia per nosaltres i els nostres destins els marcava amb impunitat total un sistema feixista tocat per la mà de Déu.»
