La Parada by Joaquim Ruyra (Catalan Edition)

From Table of Contents: "Ave Maria Puríssima.......................... La Parada.................................... El vals Final................................ D’una olor................................... La mirada del pobret......................... El primer lustre d’amor...................... La fi del món a Girona....................... El malcontent (rondalla)..................... Explicació d’alguns termes d’aquest llibre... AVE MARIA PURÍSSIMA Quants d'anys han passat, amics lectors, d'ençà que a les portes del meu primer i darrer llibre de proses ens coneguérem, tot llegint-hi la mateixa devota inscripció, que encapçala el present! Aleshores,en acomiadar-me, us vaig prometre que, si Déu Nostre Senyor em mantenia el delit i vosaltres trobàveu agradosa la meva obra, no trigaria a posar-vos-en d'altres a les mans. I, certament, vosaltres la rebéreu amb tant d'entusiasme que jo no podia pas desitjar més.Si me'n vaig sentir d'elogis! Si en vaig heure d'enhorabones! Doncs bé, això, que en vosaltres era tot generositat i noblesa, fou sense dubte un mal per a mi, perquè (vull confessar públicament aquest secret del meu cor) va estufar-se'm en tanta de manera la vanitat,que ja el rei no m'era bon mosso, ni cap barret prou lluent, i vaig creure que, si ventava una crescudeta més, aviat Cervantes i els més grans prosadors no podrien de menys que cridar-me al rengle. Mireu si n'era de presumptuós! Ah!... però era un estat d'esperit molt agradable. No en vaig dir res a ningú, és clar; al contrari, vaíg ésser prou discret per a amagar el meu estufament sota una llarga sobrevesta de modèstia, que em vaig endegar a faisó de certes faldilles amb corrioles, que una meva cosina molt fecunda solia usar, en fer-se grossa; i així vaig anar tirant, com tants d'altres, que pateixen del mateix mal i, el disimulen amb el mateix artifici. Però les meves traces no degueren plaure al bon Pare de tots i, quan menys m'ho temia, em va pegar una clusca, que cuidà estabornir-me; forta, forta de veres, i, amb la sotragada, aquella meva pensa, de la qual estava jo tan orgullós, s'assorollà de soca a rel i es migrà tant de la saba que, lluny de poder fruitar per als altres, amb prou feines arribava a viure. Oi quina lliçó?"