La Creacið D’Eva I Altres Contes

A Bonaventura Sabater. Noble i car amic: a Vós adreço aquest llibre, escrit en diversos lleures, sense més motiu que el de la ploma als dits, sense més inspiració que la del cigar en els llavis. No negaré pas que hom pugui formular certes objeccions psicològiques contra els nerviosos fumadors de cigarreta i certes objeccions estètiques contra els embadalits fumadors de pipa. Però els fumadors de cigars com vós i com jo, em semblen aproximadament inatacables. Allò que nosaltres fumem no és pas una mixtura de paper i de tabac, o de tabac i de brossa adventícia de la butxaca, sinó aquella pura i ben curada i delectable fulla que, diran els metges el què voldran, és molt més salutífera que el més gran nombre d’aigües, olis, polsims i untaments, que els apotecaris conjuminen en una sospitosa clandestinitat. Tinc la impressió que els fumadors de cigars formen una categoría humana excel·lent, i, perquè no dir-ho, agençadora. Un senyor que fuma un bon havà, pot comparar-se en excelsitud a una senyora en decolleté. De fet hom ens mira amb aquella certa simpatia respectuosa que demostra que l’home no és pas, nadiuament, un animal bolxevista. Som els Cavallers del Realme del Fum, que és un realme més positiu que no pas els de terra i pedruscall, estirats rezelosament entre unes quantes fronteres. Permeteu-me de dir que clares vegades un home ha tingut una més exquisida silueta per a fumar cigars que Vós, o gentil amic. Teniu altrament el somriure típic -somriure només que dels ulls- del bon fumador, i la vostra companyia en aquell tête-á-tête al que conviden dos bons cigars, és tan aromàtica com una crema escollida. M’és, doncs, plaent de posar el vostre nom com un defensiu a la primera pàgina d’un llibre de contes que han estat escrits amb el cigar a la boca. Si vós, amb un altre a la vostra, en recorreu a l’atzar algunes pàgines, jo estaré prou satisfet d’aquest llibre, que ja sabeu que us tenia ofert, en satisfacció d’un deute de fumador, d’ençà d’aquell dia que vam travessar plegats Catalunya, -els dolços paisatges de la qual veien estojades llurs gràcies lineals en bromes fines, però no pas tan efímeres i voluptuoses com aquelles que nosaltres inhalàvem devotament, mena d’encens de l’Amistat