De Tony Blair a Zapatero

Ningú no sap ben bé qui n’ha estat l’assassí, pero l’esquerra europea l’han trobat morta. Precisament quan ella mateixa s’havia auto-diagnosticat un molt bon estat de salut després de la crisi financera de 2008. La derrota electoral del laborisme de Gordon Brown i l’arraconament dels socialdemòcrates alemanys després de la victòria definitiva d’Angela Merkel el setembre de l’any passat, han posat al descobert que no hi ha cap gran potència europea en mans de l’esquerra. I els únics socialistes en el govern són a Grècia, Portugal i Espanya; tots tres, països amb una economia intervinguda de fet i unes polítiques socials que cada dia que passa tenen menys de socialdemòcrates. En els últims mesos, doncs, hem viscut la segona mort de l’esquerra a Europa. La primera va ser propiciada per la caiguda del Mur de Berlín l’any 1989. L’esquerra comunista va acabar en fracàs. Ara -després d’algunes experiències que semblaven reeixides a l’Europa de Tony Blair, Lionel Jospin, Gerhard Schroeder o Romano Prodi- hem descobert que ha quedat ben poc d’aquell gir a l’esquerra que va viure el vell continent fa tan sols una dècada. El cas del New Labour britànic -el més sostingut en el temps- serveix per il·lustrar la caiguda d’una manera socialdemòcrata de fer front als reptes de la globalització.