Premi Recull de Blanes 1987
Aquest conte, impossible de trobar des dels anys 90, va ser una de les primeres incursions literàries de la Gemma Lienas i va merèixer el Premi Recull de Blanes de l'any 1987.
El recuperem ara en format digital amb la intenció de fer-lo arribar a tots els lectors i lectores que s'han mostrat interessats en l'obra però que no han pogut accedir a ella en paper.
Sinopsi de l’edició de Proa de 1989:
"Entra, entra, la porta es oberta... "
Qui ens convidar a entrar és una dona vella, vídua, que viu sola i repapieja una mica.
"Sents com rebufa la tramuntana dins el tiratge de la xemeneia?"
En efecte, al llarg d'un monòleg -literàriament deliciós- sentirem en tot moment la presencia udolant de la tramuntana. Viu a Cadaqués, aquesta dona? El lloc i la veu narradora se’ns fan tot seguit familiars. El lector troba ben comprensible la necessitat que aquesta velleta experimenta d’explicar la seva vida, tan plena de records, a l’anònima persona que li fa companyia cada tarda.
“Potser sí que ha arribat l’hora de prendre el cafè, no trobes? Dona, em sap greu que t’aixequis...”
En tota vida hi ha un secret. Quin secret amaga la vida d’aquesta velleta que no para de xerrar? Sembla que hi ha un fill adoptat i una historia de joies i de desamor. Però... Qui es, en definitiva, l’anònima visita que escolta amatent la xerrameca incessant de la vella? En tot cas és algú en qui ella, en la seva decrepitud, confia.
Aquest conte, impossible de trobar des dels anys 90, va ser una de les primeres incursions literàries de la Gemma Lienas i va merèixer el Premi Recull de Blanes de l'any 1987.
El recuperem ara en format digital amb la intenció de fer-lo arribar a tots els lectors i lectores que s'han mostrat interessats en l'obra però que no han pogut accedir a ella en paper.
Sinopsi de l’edició de Proa de 1989:
"Entra, entra, la porta es oberta... "
Qui ens convidar a entrar és una dona vella, vídua, que viu sola i repapieja una mica.
"Sents com rebufa la tramuntana dins el tiratge de la xemeneia?"
En efecte, al llarg d'un monòleg -literàriament deliciós- sentirem en tot moment la presencia udolant de la tramuntana. Viu a Cadaqués, aquesta dona? El lloc i la veu narradora se’ns fan tot seguit familiars. El lector troba ben comprensible la necessitat que aquesta velleta experimenta d’explicar la seva vida, tan plena de records, a l’anònima persona que li fa companyia cada tarda.
“Potser sí que ha arribat l’hora de prendre el cafè, no trobes? Dona, em sap greu que t’aixequis...”
En tota vida hi ha un secret. Quin secret amaga la vida d’aquesta velleta que no para de xerrar? Sembla que hi ha un fill adoptat i una historia de joies i de desamor. Però... Qui es, en definitiva, l’anònima visita que escolta amatent la xerrameca incessant de la vella? En tot cas és algú en qui ella, en la seva decrepitud, confia.
