Seguint els passos d’autores com Daphné du Maurier i Kate Morton, una novel·la plena d’emoció sobre la complexitat de les relacions entre mares i filles i els secrets familiars. Una saga commovedora sobre la traïció, la culpa i el coratge
que cal per perdonar.
Sobre els penya-segats de Dorset, a la costa meridional d’Anglaterra, s’erigeix Clifftops, la magnífica casa senyorial de la família Tide, una possessió que ha anat passant de generació en generació sense canviar mai l’aspecte, ni esborrar de les parets els records d’un dia tràgic que tota la família intenta oblidar.
Anys més tard, quan la Dora, la filla petita de la família, descobreix que està embarassada, sap que haurà de tornar a Clifftops per donar la notícia a la seva mare, però també sap que això implica enfrontar-se als fantasmes del passat. Perquè, es poden perdonar els secrets no confessats? I si es perdonen, es pot tornar a estimar?
«—Dora, va ser un accident; un accident terrible, una tragèdia. No va ser culpa de ningú. Déu sap que vaig mirar de trobar culpables... jo mateix... la teva mare... fins i tot, que Déu em perdoni, per un moment de bogeria, la Cassie, perquè era la gran. I després em vaig odiar a mi mateix per haver-ho pensat. —Li clava fixament la mirada.— Però a tu mai; no te’n vaig donar la culpa mai.»
que cal per perdonar.
Sobre els penya-segats de Dorset, a la costa meridional d’Anglaterra, s’erigeix Clifftops, la magnífica casa senyorial de la família Tide, una possessió que ha anat passant de generació en generació sense canviar mai l’aspecte, ni esborrar de les parets els records d’un dia tràgic que tota la família intenta oblidar.
Anys més tard, quan la Dora, la filla petita de la família, descobreix que està embarassada, sap que haurà de tornar a Clifftops per donar la notícia a la seva mare, però també sap que això implica enfrontar-se als fantasmes del passat. Perquè, es poden perdonar els secrets no confessats? I si es perdonen, es pot tornar a estimar?
«—Dora, va ser un accident; un accident terrible, una tragèdia. No va ser culpa de ningú. Déu sap que vaig mirar de trobar culpables... jo mateix... la teva mare... fins i tot, que Déu em perdoni, per un moment de bogeria, la Cassie, perquè era la gran. I després em vaig odiar a mi mateix per haver-ho pensat. —Li clava fixament la mirada.— Però a tu mai; no te’n vaig donar la culpa mai.»