Poques novel·les mostren tan bé com aquesta les altíssimes cotes de llibertat imaginativa i d’atreviment formal que va assolir la narrativa de ficció durant el segle XX. Foc pàl·lid és, sota la seva aparença d’estudi literari convencional, una bomba de creativitat enjogassada, plena de reptes i de provocacions hipnòtiques. El poeta nord-americà John Shade ha mort assassinat. El seu últim poema, Foc pàl·lid, es publica acompanyat d’un pròleg, unes prolixes notes i un peculiar índex de noms a cura de l’editor d’en Shade, Charles Kinbote. Però en el seu comentari, Kinbote es mostra intolerant i excèntric; un boig, qui sap si perillós. I a mesura que les notes es tornen més personals, potser revela més que no voldria.
Gràcies al talent ple de saviesa de Nabokov, tan hereu de Cervantes com precursor de la postmodernitat, aquests materials acaben configurant una burla brillant sobre els excessos d’una certa crítica literària, un relat tortuós sobre la naturalesa fictícia de la realitat i, sobretot, un tour de force triomfal contra les constriccions del gènere de la novel·la i els límits del llenguatge.
Vladimir Nabokov, (Sant Petersburg, 1899–Montreux, Suïssa, 1977)
La seva vida està marcada per les més grans convulsions del segle XX. Fill d’una família d’aristòcrates liberals que va haver d’abandonar Rússia per culpa de la revolució comunista, Vladimir Nabokov va rodar durant uns anys per Europa fins que la Segona Guerra Mundial va forçar-lo a establir-se als EUA. Autor de novel·les, contes, poemes, obres de teatre i traduccions, va escriure tota la seva obra en rus fins a principis dels anys quaranta, quan adoptà l’anglès com a idioma creatiu. Conegut sobretot per ser l’autor d’una de les novel·les més controvertides i perfectes de la literatura moderna, Lolita (1955), el talent gairebé inabastable de Nabokov va fructificar en nombroses obres mestres. Entre altres, Pnin, Foc pàl·lid i Ada o l’ardor.
