La Parada

AVE MARIA PURÍSSIMA Quants d’anys han passat, amics lectors, d’ençà que a les portes del meu primer i darrer llibre de proses ens coneguérem, tot llegint-hi la mateixa devota inscripció, que encapçala el present! Aleshores, en acomiadar-me, us vaig prometre que, si Déu Nostre Senyor em mantenia el delit i vosaltres trobàveu agradosa la meva obra, no trigaria a posar-vos-en d’altres a les mans. I, certament, vosaltres la rebéreu amb tant d’entusiasme que jo no podia pas desitjar més. Si me’n vaig sentir d’elogis! Si en vaig heure d’enhorabones! Doncs bé, això, que en vosaltres era tot generositat i noblesa, fou sense dubte un mal per a mi, perquè (vull confessar públicament aquest secret del meu cor) va estufar-se’m en tanta de manera la vanitat, que ja el rei no m’era bon mosso, ni cap barret prou lluent, i vaig creure que, si ventava una crescudeta més, aviat Cervantes i els més grans prosadors no podrien de menys que cridar-me al rengle. Mireu si n’era de presumptuós! Ah!… però era un estat d’esperit molt agradable. No en vaig dir res a ningú, és clar; al contrari, vaíg ésser prou discret per a amagar el meu estufament sota una llarga sobrevesta de modèstia, que em vaig endegar a faisó de certes faldilles amb corrioles, que una meva cosina molt fecunda solia usar, en fer-se grossa; i així vaig anar tirant, com tants d’altres, que pateixen del mateix mal i, el disimulen amb el mateix artifici. Però les meves traces no degueren plaure al bon Pare de tots i, quan menys m’ho temia, em va pegar una clusca, que cuidà estabornir-me; forta, forta de veres, i, amb la sotragada, aquella meva pensa, de la qual estava jo tan orgullós, s’assorollà de soca a rel i es migrà tant de la saba que, lluny de poder fruitar per als altres, amb prou feines arribava a viure. Oi quina lliçó? Aleshores vaig haver de compendre, si us plau per força, com això del talent és una cosa de Déu dóna, que constitueix un deute i no un crèdit, i la meva vanitat hagué de pagar una setena d’humiliacions per cada goig, que havia assaborit. Car venien a casa els meus aficionats i, per a llurs testes, em demanaven algun d’aquells fruits olorosos, que en altre temps llevava, i jo no tenia més remei que declarar-los la meva penúria i dir-los com era buida la meva cisterna. Si no em creien i insistien en la petició, era un turment per al meu cor, que els amava i desitjava complaure’ls. Si em creien, era un dol. Ells se retiraven amb aire de llàstima i jo restava tot sol i trist amb el meu mort. ¡Quantes de vegades vaig maleir la petita fama, que havia adquirit el meu nom! Mes, en això tampoc no era prou just, car si aquesta petita fama m’ha ocasionat molèsties, m’ha obert, en canvi, moltes de portes i molts de cors, i m’ha proporcionat satisfaccions inefables. No, no m’han pas mancat consols. Àdhuc puc dir que en mig de la meva pena he gaudit d’un privilegi concedit segurament a pocs homes: perquè, havent romàs a manera de mort una pila d’anys, he tingut el goig de veure que m’anava sobrevivint la meva obra, la qual, amb tot i les seves disbauxes de llenguatge i sa curtesa de dimensions, no sols no desdeia, sinó que s’afermava a l’embat destructor del temps i de la mudança dels gustos.. Oi més, sempre que em girava a contemplar la meva petita figura literària, se m’apareixia pura com la d’un àngel, sense cap ombra d’odi, sense cap arruga de perversa intenció al front. Amb quin descans podia desitjar que perdurés a la terra com un senyal del meu pas! Amb quina confiança podia invocar-la com a testimoni a l’altre món! ¡Que infeliç l’escriptor que no pugui dir això mateix de la seva