«Aquest hivern he tornat al Salento. Vull que el llibre s’editi allà. La casa de l’Àlex era tancada, l’àngel gris havia volat, però a la caçadora encara hi duc clavat el pin. He passat uns dies amb la Bàrbara, la meva amiga Bàrbara, recordant, rient, confessant-nos, evocant, somiant i planificant. He tornat a veure les desenes de quilòmetres d’oliveres vora el mar; he passat una altra tarda a la catedral d’Òtranto i he dit adéu, potser per sempre, a la petita església bizantina de Sant Pere.»
«Però no he tornat a veure les muntanyes d’Albània. Aquest cop el vent bufava de xaloc.»
(Capítol XV)
Malauradament, la dona catalana és massa racional per a deixar-se mossegar per una taràntula... Però, ¿per què no provar-ho? Finalment, es va decidir i va acceptar la invitació del seu vell amic. Serien les primeres vacances de debò després d’un temps difícil; tenia ganes d’evadir-se i desconnectar i un petit poblet a la costa adriàtica semblava l’opció ideal. Òtranto havia estat el cor de la Magna Grècia, l’extrem més oriental de l’Imperi Romà d’Occident, un gran centre cultural a l’Edat Mitjana; però també era el lloc on havia mort el seu amant dos anys abans, deixant inacabada una novel•la...
«Però no he tornat a veure les muntanyes d’Albània. Aquest cop el vent bufava de xaloc.»
(Capítol XV)
Malauradament, la dona catalana és massa racional per a deixar-se mossegar per una taràntula... Però, ¿per què no provar-ho? Finalment, es va decidir i va acceptar la invitació del seu vell amic. Serien les primeres vacances de debò després d’un temps difícil; tenia ganes d’evadir-se i desconnectar i un petit poblet a la costa adriàtica semblava l’opció ideal. Òtranto havia estat el cor de la Magna Grècia, l’extrem més oriental de l’Imperi Romà d’Occident, un gran centre cultural a l’Edat Mitjana; però també era el lloc on havia mort el seu amant dos anys abans, deixant inacabada una novel•la...
