Sang Nova: Novel, La Muntanyenca

GENT DE MUNTANYA Estimadíssim Ramon: acabo de rebre la teva, de tan enyorada, ja no esperada lletra, de la qual dedueixo amb ver goig que, donant per clos el període de tos estudis complementaris, que en dius, i de tes corribandes científiques, comences a sentir la necessitat de fixar ton esperit i d’instal·lar-te definitivament en ta pairal, a l’objecte de remugar i donar sentit pràctic al cabal de coneixements que ton geni inquiet i ton afany de veure i d’investigar t’ha d’haver proporcionat. Molt me plauen tes resolucions, i plau-me, més que totes, la de segellar-los amb una visita al pobre vellet que, malgrat tos llargs desviaments, no t’ha perdut mai de vista. I plauen-me, no perquè pensi poder auxiliar-te amb profitosos consells, sinó perquè em sembla que ella significa una sanitosa evolució en el curs de la teva vida, evolució que per força m’ha d’ésser grata, des del moment que et porta cap aquí. Sí, fill meu! O jo no entenc res del cor humà o ta anunciada visita, més que el caràcter de consulta, revesteix el de reparació. Ta epístola traspua, a més d’aquella bondat ingènita del teu cor, un cert deix de penediment que no pot haver-lo dictat més que la consciència de l’apartament en què has viscut del que tants anys t’ha fet de pare. Quan aquest, que al Cel siga, morí, me féu especial encàrrec de vetllar ton pervenir i influir, amb les escasses llums que Déu m’ha donat, en l’elecció de ta carrera. Així ho vaig intentar, tu ho saps bé, mes tots mos esforços s’estavellaren contra aquest teu geni de marranet que dit sigui sense ofensa de ningú, has heretat de part de ta mare. Mon somni daurat era fer de tu un eclesiàstic, i, si bé ton cap i ta posició eren malaguanyats per un capellà de missa i olla com un hom mateix, justament això m’animava a enjoncar-te amb una carrera que et portés a les altures de la jerarquia, a on tant de bé podies fer a la Religió. Jo ja’t veia tot un doctor un… ¿qui sap, Mare de Déu, a on hauries pogut arribar