Intensa, alegre i divertida, però també immensament commovedora i emotiva, També això passarà és una narració inoblidable de to autobiogràfic sobre la pèrdua, l’amor, l’amistat i el sexe que ha estat considerada de manera unànime la revelació literària de l’any.
La Blanca, una dona d’uns quaranta anys, acaba de perdre la mare, una coneguda escriptora i editora barcelonina de personalitat desbordant. Amb un punt de bogeria, impulsiva com sempre, la Blanca decideix emprendre un viatge terapèutic a la casa familiar de Cadaqués acompanyada dels seus dos fills, els dos exmarits, l’amant actual i dues amigues tant o més peculiars que ella. Un viatge que l’ha de dur a retrobar l’essència de la complexa relació que tenia amb la seva mare, tot buscant les paraules adients per parlar de l’absència i de l’enyorança, però també del plaer i de l’alegria de viure. Una novel·la plena de sensualitat, humor i desimboltura.
«T’ho vaig fer repetir dues vegades, en aquell temps, el nostre amor s’havia tornat ja molt dolorós, pensava que tu no m’estimaves i no sabia si jo et continuava estimant a tu. Llavors, em vaig posar a riure, i et vaig dir que no diguessis ximpleries, i al cap de dos minuts ja ens estàvem tornant a barallar. Ara crec que ja sabies que l’època dels punts suspensius, que tant detestaves, havia arribat a la fi . Començaven els punts finals, com punyals, com bombones d’oxigen.»
La Blanca, una dona d’uns quaranta anys, acaba de perdre la mare, una coneguda escriptora i editora barcelonina de personalitat desbordant. Amb un punt de bogeria, impulsiva com sempre, la Blanca decideix emprendre un viatge terapèutic a la casa familiar de Cadaqués acompanyada dels seus dos fills, els dos exmarits, l’amant actual i dues amigues tant o més peculiars que ella. Un viatge que l’ha de dur a retrobar l’essència de la complexa relació que tenia amb la seva mare, tot buscant les paraules adients per parlar de l’absència i de l’enyorança, però també del plaer i de l’alegria de viure. Una novel·la plena de sensualitat, humor i desimboltura.
«T’ho vaig fer repetir dues vegades, en aquell temps, el nostre amor s’havia tornat ja molt dolorós, pensava que tu no m’estimaves i no sabia si jo et continuava estimant a tu. Llavors, em vaig posar a riure, i et vaig dir que no diguessis ximpleries, i al cap de dos minuts ja ens estàvem tornant a barallar. Ara crec que ja sabies que l’època dels punts suspensius, que tant detestaves, havia arribat a la fi . Començaven els punts finals, com punyals, com bombones d’oxigen.»