Pecat de sobreviure ha estat per a mi tot un nou experiment. Si fullegeu el llibre, veureu que el vers final de cadascun dels poemes és el mateix amb què comença el següent. I aquesta concatenació no vol ser gratuïta ni ornamental: té un sentit profund en el contex del poema global. En vaig escriure un per jorn, i no són altra cosa que seqüències d’un sender temporal de vida. La nit, amb el son, sols és una pausa per passar full. L’endemà es concatena amb l’ahir, i el curs del viure va lliscant per la pròpia existència com una serpentina inacabable, que sols la pot interrompre el darrer pas.
Per això he escrit així aquest poema unit com el viure d’una evolució constant; molt lleu, com el creixement dels fills o els arbres, que ens semblen estàtics, i només t’adones dels canvis al cap d’un temps. Però, dia a dia, la mutació es va produint, gairebé invisible davant dels nostres ulls...
I cal dir, també, que Pecat de sobreviure és un títol que m’ha vingut dictat pel mateix text d’un poema. És una metàfora, però que amaga una realitat; i és, potser, la muda inspiració dels meus poemes. Amor, enyorances, records, dissort..., són els grisos pinzells que em pinten la solitud. I malgrat tot, m’entesto a viure i a prosseguir pel desert de cada dia. Això crec que deu ser com un “pecat” de tossudesa, d’absurditat que m’empeny a viure, o a sobreviure, i m’ajuda a convertir aquest “pecat” en una virtut d’esperança.
Aquest poema d’evolució diària és pla, com una taula, i li he volgut posar quatre peus o pilastres de suport. Per això, si bé he escrit tots els poemes amb rigorosa mètrica anisosil·làbica de versos blancs, els números XIII, XVIII, XXI i XXX tenen la forma d’uns sonets shakespearians perllongats que s’anomenen megasonets. És una nomenclatura que vaig agafar d’un Seminari d’investigació poètica, format per un sonet anglès clàssic al qual s’ha afegit un apariat nou a cada estrofa. Aquests quatre megasonets, inserits en el text continu del poema, m’han servit per falcar la taula evolutiva amb unes reflexions més àmplies i segures, que aguanten el procés fins a culminar-lo.
El recull sembla mesurat i progamat; però, de fet, no ha estat així. Jo em vaig limitar a escriure cada dia un bocí del meu delit, tenint com a interlocutora la mateixa poesia que escrivia, i el poema se’m va anar gestant intuïtivament. Després de rellegir-lo és quan he vist tots aquests detalls, els quals m’han impulsat a redactar una introducció.
Tot plegat és com un desfogament i un desig de comunicació, un pont d’intimitat entre els meus versos i el lector. I acabaré amb una cita d’Ausiàs March que diu:
Adéu, adéu sien acomanats
mos pensaments, qui m’han donat delit.
La lluita interna s’ha vessat devers la ploma i us he abocat, sobre els fulls, el meu càlid sentiment.
Per això he escrit així aquest poema unit com el viure d’una evolució constant; molt lleu, com el creixement dels fills o els arbres, que ens semblen estàtics, i només t’adones dels canvis al cap d’un temps. Però, dia a dia, la mutació es va produint, gairebé invisible davant dels nostres ulls...
I cal dir, també, que Pecat de sobreviure és un títol que m’ha vingut dictat pel mateix text d’un poema. És una metàfora, però que amaga una realitat; i és, potser, la muda inspiració dels meus poemes. Amor, enyorances, records, dissort..., són els grisos pinzells que em pinten la solitud. I malgrat tot, m’entesto a viure i a prosseguir pel desert de cada dia. Això crec que deu ser com un “pecat” de tossudesa, d’absurditat que m’empeny a viure, o a sobreviure, i m’ajuda a convertir aquest “pecat” en una virtut d’esperança.
Aquest poema d’evolució diària és pla, com una taula, i li he volgut posar quatre peus o pilastres de suport. Per això, si bé he escrit tots els poemes amb rigorosa mètrica anisosil·làbica de versos blancs, els números XIII, XVIII, XXI i XXX tenen la forma d’uns sonets shakespearians perllongats que s’anomenen megasonets. És una nomenclatura que vaig agafar d’un Seminari d’investigació poètica, format per un sonet anglès clàssic al qual s’ha afegit un apariat nou a cada estrofa. Aquests quatre megasonets, inserits en el text continu del poema, m’han servit per falcar la taula evolutiva amb unes reflexions més àmplies i segures, que aguanten el procés fins a culminar-lo.
El recull sembla mesurat i progamat; però, de fet, no ha estat així. Jo em vaig limitar a escriure cada dia un bocí del meu delit, tenint com a interlocutora la mateixa poesia que escrivia, i el poema se’m va anar gestant intuïtivament. Després de rellegir-lo és quan he vist tots aquests detalls, els quals m’han impulsat a redactar una introducció.
Tot plegat és com un desfogament i un desig de comunicació, un pont d’intimitat entre els meus versos i el lector. I acabaré amb una cita d’Ausiàs March que diu:
Adéu, adéu sien acomanats
mos pensaments, qui m’han donat delit.
La lluita interna s’ha vessat devers la ploma i us he abocat, sobre els fulls, el meu càlid sentiment.
